Les llàgrimes
sorgeixen,
es desborden per les
finestres
Els meus ulls,
es tanquen, i cauen,
amb força,
s'emporten tota la
merda,
És un riu, dos rius,
en estat pur,
pletorics, plens,
acuosos...
Són tristos, em
commouen l'esser,
em frustren la pau,
em sento alleujada
Però que hi vols?
Tot segueix igual,
però diferent,
és un fluir que em
calma,
un fluir que
m'avergoñeix,
és una debilitat
Per qué en l'intimitat?
mostrar la tristesa,
l'ira...que més...
Tant és!
Si és aigua, només
Com mar salada,
silenciosa o no,
amb gemecs o sense,
amb sanglots o no...
És el plor de les
nines i els ninots,
que es creien
titelles de la societat,
ho són,
però els fils s'han
de tallar,
els estereotips que
diuen:
Ei, noi, ei noia...no
ploris!
Per qué no?
és una mostra física,
del meu sentir,
aquí dins, al cor
a la ment
a l'esperit...
un, dos tres...
Compto, però no sé, ¿ el
qué?
El temps, els errors, els moments,
jo vull viure,
però moro,
jo vull morir,
però visc,
una mort vivent,
una nina de
porcellana,
d'ulls tristos, bella
dorment, quietud,
però dins, molt a
dins, sento
sento, sento...i
sento
No ho puc evitar
