Dos angels caiguts,
del cel,
d´'un mon celestial,
que fan amor i fan bondat,
que fan plorar quan l'un sen va,
quan l'altre es queda,
sol,
el patiment es propaga,
si em deixes,
la sensació es amarga,
si hi ets...
m'omples el buit,
tan simple com cordar una sabata,
com satisfer una necessitat,
tan complicat com l'amor,
no hi a res més,
sense un perque,
sens una explicació,
sens res,
només el sentir,
el voler poseirte,
ser poseida,
que els orgasmes escapin de les
postres boques
que sacsejin el nostre esperit,
els crits que s'afoguen,
els esbufecs que surten;
tan humá,
tan substancial,
tan essencial,
espiritual,
tan bonic com una flor que s'obre,
en el que es lleva la vida,
i la bellesa del moment,
la polpa de la vida, de l'aliment
l'olor a paraís,
tu i jo que caminem
al món,
que el fem nostre
i de ningú més
i contemplem
absorts
i ens adorem en silenci
i el silenci crea imatges
que en la ment es propaguen
em recorden a tu,
després quan tornes a marchar,
toco els instants amb les mans,
com delicades fotografies,
la teva veu es una cançó
que parla de tot,
i parla d'allò,
de l'amor...
Alló que àngel meu,
ens va fer caure,
si estimar es un pecat,
vull ser un dimoni,
ben malvat, pero ben enamorat...
ben estimat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario